Cada dia, els Ferrocarrils i les Rodalies de Catalunya es posen en marxa a la mateixa hora però, funcionen de la mateixa manera?
Quan un traspassa les dues grans columnes que formen l’entrada de l’estació de Sabadell Rambla, té la sensació d’estar introduint-se dins d’un forat estrany i fosc. I és que, al poc de baixar les pesades escales que porten fins a les vies, aviat és palpable l’asfixiant escalfor tant humana com ambiental que puja des de les profunditats de la via.
En el descens per la grisa escalinata, un veu com la gent s’afanya en notar la ràfega de vent que indica l’arribada del tren. Són les 8:34 h, i, encara que la llarga màquina arribi ara, no marxarà fins que no sigui l’hora que marca la pantalla que rep els viatgers en entrar: les 8:42 h. Tot i això, el pànic de la pressa o per trobar seient fan que, amb certa angoixa, tothom corri a refugiar-se dins dels tubs vermells i blancs que els esperen damunt la via.
Seguint el banc de formigó, avanço cap al final mentre el soroll del tren guanya intensitat. Finalment arriba, i el viatgers s’enganxen a l’extrem de la via com volguessin saltar-hi. S’atura i s’obren les portes. Es tracta d’un dels trens vells, sense el característic nas dels models més recents i de color vermell i blanc. Les llums, grogues i sense gaire intensitat, són quadrades. Els botons de les portes encara són analògics, i el seu interior no és gaire acollidor. Els seients, agrupats de quatre en quatre, se situen uns davants dels altres. Són durs i amb els coixins blaus, excepte els destinats a persones amb mobilitat reduïda, que són fúcsies. Les finestres estan plenes de ratllades, i a sota d’aquestes s’acumula una bona quantitat de brutícia d’edat variable.
M’assec en uns dels seients de l’extrem del vagó. M’espera un viatge d’uns cinquanta minuts fins a Plaça Catalunya, a Barcelona.
Per sort i, a diferència de les meves companyes que escriuen en aquest blog, no hauré de patir retards ni incidències. I és que, des que vaig començar a utilitzar diàriament aquest servei, ara fa ja dos anys, només he hagut de patir dos retards grossos. Només fa falta llegir l’Aina, la Sara o la Júlia per adonar-se de la tortuosa vida d’un usuari de Rodalies Renfe. El que sí que cal dir, però, és que l’estació de Sabadell Sud de Renfe és força més acollidora que la de Sabadell Rambla.
La màquina es posa en marxa i comença la cursa de trens que, al meu cap, disputen els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) i Rodalies Renfe. Em pregunto si algun dels nombrosos retards que pateix aquest últim servei farà guanyar avantatge els trens de FGC.
La cursa comença
Els Ferrocarrils van ser la primera empresa pública que la restaurada Generalitat va fundar el 5 de setembre de 1979. Va fer-se càrrec de les vies que pertanyien a les desaparegudes Ferrocarrils de Catalunya i Companyia General dels Ferrocarrils Catalans, i des de llavors ha funcionat en consonància amb l’altre gran servei de rodalies catalanes, les Rodalies de Renfe. Ambdues empreses són públiques i, tot i tractar-se de serveis essencialment iguals, el seu rendiment i funcionament estan força lluny.
Mentre per megafonia indiquen que estem arribant a Bellaterra, veig que el vagó es va omplint i la gent necessita quedar-se dreta. Comparats amb els de Renfe, els trens de FGC són força més petits, en especial les unitats sèrie 112 que circulen per les vies des de 1995. No obstant això, aquesta unitat és cada vegada més minoritària, ja que el 2014 entraren en circulació els unitat sèrie 113, força més moderns i còmodes que els 112, fins al punt que permeten carregar el mòbil. Ja en són 16 els 113 que circulen per les vies de FGC, i es preveu que en els pròxims anys se’n demanin 20 més.
Renfe, per la seva banda, circula amb trens que, en els millors dels casos, són de 2010. Aquest, però, són minoria, ja que formen part de la sèrie Civia, fabricada des del 2000. A Rodalies de Catalunya, però, és força més comú veure la sèrie 447, dels anys 90, o els coneguts vagons de dos pisos de la sèrie 450, fabricats el 1989. El pas del temps en aquests últims és especialment palpable, amb una carcassa desgastada i un interior poc acollidor ple de seients rígids i desgastats.
“Mentre que FGC ja ha fet plans modernitzar tots els seus trens, les Rodalies de Catalunya continuen utilitzant trens dels anys 90 i 80”
A l’alçada de La Floresta el viatge se’m comença a fer llarg. Però, en certa manera, no em puc queixar. L’any passat, 2015, l’empresa responsable de Renfe, Adif, va registrar 302 incidències. Així, cada quatre dies, les meves companyes van patir un retard i no van arribar al seu destí a l’hora desitjada. A FGC, en canvi, aquell mateix any les reclamacions dels clients es van reduir respecte 2014. Com és possible que dos serveis tan semblants operin d’una manera tan diferent? Segons publicacions que han tractat el tema, el gran problema és la vella infraestructura d’Adif. Però, l’estructura de FGC és en part heretada de Ferrocarrils de Catalunya i aquesta data de 1912, de manera que l’antiguitat no és una excusa.
Arribo a Plaça Catalunya a l’hora marcada per les pantalles de l’estació. No hi hagut averies, retards ni robatoris de cables de coure. És un dia més en els Ferrocarrils, i és com ha de ser. Lamentablement, la normalitat a Renfe és completament diferent. Pujo les escales mecàniques preguntant-me què hauríem de fer per aconseguir que Renfe funcionés de la mateixa manera que FGC. Potser no ho farà mai i aquesta és, irònicament, la gràcia de les Rodalies de Catalunya.
Autor: Esteve Canyameres Faura
Periodisme d'Espera 